PRIMER SEMESTRE DE 2006

NÚMERO 1

EDITORIAL. Presentació Revista >3

COSTUMS I TRADICIONS. Jaume Sabaté >4

GASTRONOMIA. Eva Vernet >7

VISITANTS DEL PRIORAT . Xavier Garcia >8

ENTREVISTA. Isabel Vilà >10

LITERATURA. Agustí Masip >15

PATRIMONI. Jordi Blay >16

HISTÒRIA. Manuel Fuentes >18

EL RACÓ DE LES ENTITATS. Centre d’Estudis del Priorat >22



Editorial

Juny 9, 2006

La revista Lo ViOlí neix amb l’objectiu de ser una publicació oberta a tota mena d’articles que tractin sobre qüestions culturals relacionades amb el Priorat. El Centre d’Estudis del Priorat (CEP) concep la revista com una publicació oberta a tothom amb el desig de posar-la al servei de la comunitat. Pel que fa al nom, volíem fer referència a algun factor identificatiu de la comarca, i finalment vam pensar en dos elements que la caracteritzen: el vi i l’oli, que en agrupar-los formen Lo ViOlí.

També volem comunicar una convicció que ens mou: la recuperació econòmica que des de fa un temps està experimentant la comarca, malgrat les seves mancances, ha de complementar-se necessàriament amb un major dinamisme cultural. Es tracta de construir, com va escriure Salvador Espriu en un altre context i en contraposició a la “dissortada pàtria”, un país on la gent sigui “noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (una cita que, per més repetida que sigui, no deixa de ser pertinent). Nosaltres hi volem contribuir en la mesura de les nostres possibilitats i capacitats.

No podem acabar aquesta presentació sense recordar i homenatjar les persones i institucions que fa dècades que s’esforcen per revitalitzar la cultura i la societat prioratines: cooperatives, ateneus, entitats culturals, iniciatives com la dels Jocs Florals de Torroja, que el proper any celebraran la trentena edició, intel·lectuals i artistes que han estimat aquesta terra…

Sense la trajectòria anterior, sovint realitzada amb un gran component d’esforç i de sacrifici personal, publicar avui una revista no seria possible. Perquè precisament la nostra finalitat és reflectir tota aquesta tasca, les iniciatives culturals i recerques que s’estan portant a terme, donar a conèixer la cultura prioratina en tots els seus àmbits. El lector jutjarà en quina mesura ho hem aconseguit: en tot cas, li demanem suggeriments i propostes, per tal d’enfortir cada vegada més una iniciativa que tot just comença amb la millor voluntat.

(CONSELL DE REDACCIÓ) Jaume Borràs i Galceran, Josep Maria Ferran i Torrent, Josep Maria Pons i Altés, Lluis Simó Marín, Jaume Teixidó Montalà (DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ) Eva Vernet Barceló (COL·LABORADORS D’AQUEST NÚMERO) Jordi Blay, Manuel Maria Fuentes, Xavier Garcia, Agustí Masip, Montserrat Pellejà, Minerva Pi, Jaume Sabaté, Eva Vernet i Isabel Vilà (FOTOGRAFIES) Eduard Barceló, Xavier Garcia, Tània Ramirez, Jaume Sabaté, Manel Vilalta i Servei Comarcal de Català del Priorat (IMPRESSIÓ) AG. OCTAVI, S.A. (DIPÒSIT LEGAL) 1423/06 (ISSN) 1886-872X (TIRADA) 500 exemplars.

Els articles firmats manifesten l’opinió dels seus autors i no necessàriament de Lo ViOlí. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquesta obra, en qualsevulla de les seves formes i en qualsevol suport, sense l’autorització prèvia i escrita dels propietaris del copyright, llevat de citacions on es faci esment de l’origen.

En el marc del Projecte Hidràulic, inclòs en un programa europeu de caire cultural impulsat per la Diputació de Tarragona, vam tenir l’oportunitat des de la Unitat de Geografia de la URV d’obtenir una informació molt interessant sobre el patrimoni de molins preindustrials de les comarques de Tarragona. Per bé que l’objectiu no era estrictament històric sinó de recerca patrimonial i possibilitats d’actuació, ens va permetre determinar algunes de les característiques de l’activitat molinera en l’àmbit provincial, així com comprovar l’estat d’aquests edificis i dels seus entorns.

Els molins hidràulics preindustrials utilitzaven únicament la força de l’aigua com a energia. N’hi havia dos grans tipus, el fariner i el paperer. El fariner movia unes moles que, amb lleugeres adaptacions de la maquinària, podien permetre moldre altres productes, com ara arròs, sofre o guix. Era molt abundant, ja que en depenia l’alimentació bàsica de la població, i la seva propietat va ser durant molts segles exclusiva dels senyors feudals o les ciutats. Pel que fa al paperer, la força de l’aigua es feia servir per moure unes maces o batans per fer la pasta de paper; aquesta funció de colpejar era la que es podia fer servir per als molins drapers i també en els martinets amb estris semblants. Els molins paperers, a diferència dels fariners, eren un negoci –no una necessitat– i la seva expansió va ser força posterior (segles XVIII i XIX). Tant els uns com els altres van arribar, amb més o menys canvis, fins al segle XX, però l’expansió de l’electricitat primer i el sorgiment de les fàbriques de farina o de paper després els va anar arraconant progressivament fins que van deixar de funcionar, almenys amb la tecnologia antiga, durant el primer terç del segle XX.

En el recompte del conjunt de les comarques de Tarragona es van reconèixer més de 300 molins amb restes clares, a més d’uns 200 més de documentats. D’aquests, corresponien al Priorat una quarantena de molins amb restes i una vintena més de documentats, però possiblement la xifra havia estat més alta. L’anàlisi de documents històrics ha de permetre anar situant la dimensió veritable d’aquest fet.

Malgrat que el Priorat mai ha tingut un gran nombre de població que justifiqués un gran desenvolupament de l’activitat molinera, el cert és que sorprèn la quantitat de molins que hi ha hagut, tot i acceptar que no tots van funcionar al mateix moment. I és que el Priorat té alguns factors clarament favorables a l’establiment de molins: aigua contínua i de bona qualitat i dispersió de la població en múltiples nuclis que necessiten tenir un molí a la vora. En canvi, altres factors no ho són tant: poca adequació dels sòls al conreu de cereal, baixa densitat de població i, en el cas del paper, dificultat de comunicacions amb la costa. Una ullada al mapa de molins del Priorat dibuixa diverses zones de concentració al llarg dels rius principals i sobretot dels trams amb major continuïtat de cabal, com ara el Montsant des d’Ulldemolins fins a Cabacés, l’entorn de Siurana i la riera de Marçà-Capçanes, per bé que pràcticament cada poble n’havia tingut.

Tot i que per la construcció o per altres aspectes tècnics no n’hi ha cap que puguem qualificar d’excepcional, sí que hi ha tota una sèrie de molins que tenen una singularitat marcada, bé sigui pel seu estat de conservació, la seva magnitud, la seva història o sovint la seva ubicació en entorns de gran bellesa. Podríem anomenar, per exemple, els Molins d’en Salvat, sota mateix de Siurana, al límit del nivell de l’embassament i que, malgrat l’estat de les restes, encara permeten fer-se una idea de la seva importància; o bé els molins de Cabacés, amb un casal magnífic parcialment enrunat i a la vora un petit molí de guix amb una de les poques rampes per conduir l’aigua que hi ha a les comarques de Tarragona; la curiosa construcció que acompanya el molí de la Vilella Baixa; la magnitud i varietat d’usos del Molí de Marimon, a Torroja; la història d’Escaladei, lligada al Molí de Bardina, a Torroja, o al Molí dels Frares de Poboleda; els singulars molins de la riera de Marçà, com ara el molí paperer de l’Antò, o els molins de la Pallissa i de l’Antònia, situats en indrets de gran bellesa. També cal remarcar els diversos molins d’Ulldemolins, que van acabar donant nom al poble, amb algunes ubicacions espectaculars al congost del Montsant, i els molins –el del Vilà i el del Mig– dins de balmes a Margalef.

Tots aquests molins, i els que no s’han esmentat, es troben, amb rares excepcions, en un estat d’abandonament i degradació progressius que fa témer pel futur de les seves restes. La dificultat d’inversió, l’escassa consciència del seu valor patrimonial, la seva ubicació en indrets de difícil accés i altres factors fan que qualsevol intervenció sigui dificultosa. Però creiem que no hauria de ser així. Els molins han tingut i tenen, de fet, una importància cultural innegable. Van tenir un pes molt fort en la societat tradicional, que es reflecteix en la seva presència en múltiples qüestions de la vida quotidiana: l’aigua i els seus conflictes, la producció de farina, bàsica com a element alimentari, els múltiples usos que han tingut, el paper de control social i econòmic local que havien exercit els propietaris, els treballs propis i els induïts, els casals dels molins com a elements arquitectònics característics, el llenguatge lligat als molins…Val la pena, doncs, recuperar-ne la memòria i si és possible les restes o almenys l’entorn, no només pel seu interès arquitectònic, que de vegades és ben petit, sinó pel reflex de tots aquests elements. I no oblidem que el molí va ser, durant molt de temps, el giny tècnicament més complex de tots, l’expressió màxima de la tecnologia preindustrial.



Aquesta espai està a disposició de totes les entitats culturals de la comarca, i hi podran explicar totes les seves activitats i projectes. En aquest primer número de la nostra revista dediquem la secció a presentar el Centre d’Estudis del Priorat, entitat que ha promogut i edita Lo ViOlí.


El Centre d’Estudis del Priorat (CEP) va néixer l’any 2003 amb la intenció d’ajudar a dinamitzar l’activitat cultural i promoure els estudis sobre el Priorat. Així, des del seu naixement el CEP està col·laborant amb les diverses institucions i associacions existents en la difusió i coordinació dels esforços realitzats des de la comarca, a la vegada que ha reforçat els vincles amb centres d’estudis d’altres territoris gràcies a haver-se adherit a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

Pel que fa a la recerca, els integrants del CEP estan portant a terme la recuperació de docu-mentació particular i de fotografies antigues, exposicions, recull de memòria oral, etc. Per exemple, es poden consultar entrevistes a persones grans que expliquen qüestions diverses relacionades amb la història, costums i música tradicional en l’espai que té el CEP dins el portal de l’Institut Ramon Muntaner. Fundació Privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana (www.irmu.org).

Tot i ser una entitat relativament jove, el CEP poc a poc comença a tenir una certa presència en la comarca. Entre els esdeveniments en què ha participat podem destacar els següents:

ANY 2003

– Conferència El passat i el futur del Priorat: reflexions des de Brussel·les, a càrrec del senyor Lluís M. González Vaqué (Direcció General del Mercat Interior de la Comissió Europea a Brussel·les). Porrera, 6 de desembre.

– Presentació del llibre Excursions, senderisme, punts d’interès. Guia de Cabacés, de Joan Llecha i Masip. Cabacés, 7 de desembre.

ANY 2004

– Exposició El Molar, cent anys de música, a la casa “Cal Senyé” del mencionat poble i organitzada per Amadeu Escoda. Abril de 2004.

– Presència en la I Fira del Llibre i l’Autor Ebrencs, amb una àmplia representació de bibliografia prioratina o d’autors prioratins. Móra d’Ebre, 19 de juny.

Primera Trobada d’Entitats Culturals del Priorat i de la Ribera d’Ebre, organitzada pel Centre d’Estudis del Priorat i el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Aquesta activitat va tenir com a objectiu principal debatre sobre el món cultural de les dues comarques, i posar en contacte tant agents culturals com responsables polítics. Escaladei, 30 d’octubre.

ANY 2005

– Organització de la Primera Trobada d’Entitats Culturals del Priorat. Jornada amb presentació d’iniciatives culturals i taules rodones de debat. Gratallops, 9 d’abril.

– Participació amb estand propi a la primera edició de Recercat. Jornada de cultura i recerca local dels territoris de parla catalana. Esparreguera, 21 de maig.

– Participació amb estand propi en la Segona Fira del Llibre i Autor Ebrencs. Móra d’Ebre, 11 de juny.

Exposició Lluís Companys i la seva època (confeccionada per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana) al Masroig i Cornudella de Montsant. Juny de 2005.

– Conferència Lluís Companys, els orígens d’un símbol a càrrec de Josep Maria Pons (Universitat Jaume I de Castelló). El Masroig, 23 de juliol.

ANY 2006

– Taula rodona sobre cooperativisme. Capçanes, 22 de gener.

El carlisme al Priorat. Conferència Ramon Cabrera i el setge de Falset a càrrec de Francesc Closa (Universitat de Lleida), recorregut per Falset i visita a les mines de Bellmunt del Priorat. 25 de febrer.

– Participació amb estand propi en el Recercat. Jornada de Cultura i Recerca Local dels Territoris de Parla Catalana. Amposta, 6 de maig.

– Participació amb estand propi en la Tercera Fira del Llibre i Autor Ebrencs. Móra d’Ebre, 3 i 4 de juny.

– Exposició Lluís Companys i la seva època (confeccionada per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana) a Falset, Bellmunt del Priorat, la Torre de Fontaubella, la Figuera i Gratallops, en col·laboració amb el Consell Comarcal del Priorat. Conferències de presentació en cadascun dels pobles esmentats. Estiu de 2006.



    COM UNA INTRODUCIÓ

    Aquest poema ha estat guardonat amb el Premi de Poesia “Priorat” en el recentment celebrat 15è concurs literari de poesia i narrativa que organitzen conjuntament l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Falset i el CEF i el veredicte del qual es va fer públic en un acte celebrat al Teatre de l’Artesana de Falset el dia 3 de setembre de 2006


Mai no he menat cap barca,

ni el desig de fer-ho ha estat present

en els meus pensaments;

desig de nàufrag sense menar cap barca,

lluny de tempestes fonejant mars somes;

adust, m’he cregut bon mariner, a recer.

Quin desig, aquest desig;

i he oblidat els altres en terra, passatgers perduts, com qui delerós la mar em cridava, vine!

Gavines voletejant la meva nau,

què voldran aquestes aus?

Tot és paüra, tot està en contra el altamar,

qui no és mariner, no sap de rems ni de vents.

Volgut o no, no he estat nàufrag!

Qui desig, aquest desig!

Quina quimera aquesta idea!

Ésser nàufrag no és cap ambició meva,

és la meva manera d’estar sol.

Deixa’m que l’esvoranc em xucli,

que desaparegui en el més profund dels avencs,

i resti per sempre més dins les seves entranyes,

a recer de miratges, de cants de sirenes.

Al cap del temps retornaré als orígens despullat de tot,

trinquet al vent, orsant la vida,

permetent-me avançar, esdevenint, ara sí, nàufràg;

solcant el cel amb ones, amb salabror de mar.

Agustí Masip i Vidal

poeta prioratí

HI HA UNA ALTRA MANERA de VIURE”

Lluís Llach, cantautor de fama internacional, ens rep a Porrera, el poble de la seva mare on va passar tots els estius de la seva infantesa. Trenta anys després hi va tornar
per quedar-s’hi a viure i, de manera quasi fortuïta, es va endinsar en el món del vi.

Sona la dolça veu d’una mezzosoprano quan en Lluís ens rep al Colomer, una finca que va heretar de la seva mare i que és al bell mig del poble de Porrera. Aquest és un any molt intens per al cantant: mentre anuncia l’abandó a començament del 2007 de la seva carrera professional per viure d'”una altra manera” , està ultimant els projectes endegats. Acaba de musicar la pel·lícula que en Manuel Huerga ha fet sobre Salvador Puig Antich i, entre una atapeïda agenda de concerts, prepara un espectacle musicocircense amb en Lluís Danès, que s’estrenarà el proper mes de gener al Teatre Nacional de Catalunya i al Teatre Espanyol de Madrid.

Lluís Llach viu a Porrera des de l’any 1993 i es va implicar en aquest poble quan, arran dels aiguats de 1994, va quedar
arrasat. Va posar els mitjans per modernitzar la cooperativa d’aquesta vila. Ara, amb 13 cellers, Porrera té un lloc al món i el celler Vall-Llach es troba entre els 25 millors del món, segons diuen els experts.

El Priorat i concretament Porrera tenen un ambaixador de luxe al món. El fet que s’instal·lés a viure en aquesta petita vila de 500 habitants ha repercutit favorablement en l’economia i la qualitat de vida dels habitants d’aquesta població. Quan decideix canviar Parlavà (Empordà) per Porrera?

Per qüestions atzaroses d’història, política, economia, etc. alguns pobles com Porrera han arribat al 2006 amb una estructura orogràfica, urbanística i una estructura socioeconòmica molt especial. Jo diria que Porrera gestiona l’art de viure pobrament des dels anys cinquanta-seixanta o fins i tot abans. Hi ha moltes circumstàncies, com l’aïllament, la pròpia història, la composició sociològica: les onades d’immi-gració…

Quan jo vaig arribar a Porrera, en les relacions entre les persones i el col·lectiu hi havia una mena de consciència de poble i, com que estava molt aïllat,era molt actiu, o sigui, tot succeïa aquí dintre: les seves festes, les seves activitats… i, d’altra banda, els problemes econòmics havien creat una situació igualitària entre les persones. Tots participaven de l’art de viure com a poble. L’observació d’això i també la netedat de plantejaments d’aquesta gent em va fascinar absolutament. En aquell moment estava sol i em vaig trobar un grup d’amics aquí (ja ho dic, fa molts anys, els amics són el meu país, la gent que estimo) i m’hi vaig sentir fabulosament bé i conscient que estava aprenent a viure d’una altra manera.

En quin moment entra en el món del vi?

El 94 vénen les inundacions i jo ja vivia aquí des del 93. Jo en sóc un espectador i quan arriba la inundació veig aquesta gent que no pot anar ni al tros. S’havia destrossat el terme! Amb tot això vaig intentar posar en marxa les terres de la meva mare amb un parell d’amics per racionalitzar l’explotació d’un tros de terra, plantar-hi kiwis, o avellaners, o no sé què perquè s’hi poguessin guanyar la vida sense haver d’anar a buscar feina fora del poble. I d’altra banda havia sentit campanes que estaven canviant les possibilitats i que a Gratallops hi havia gent que començava a entendre de manera diferent el món de l’enologia i del vi, i aleshores vàrem fer la reflexió que al Priorat s’hi plantava vinya des dels romans i en els segles XVIII i el XIX hi havia cellers que rebien premis a París i eren reconeguts a tot el món. Abans de la fil·loxera el Priorat era una gran zona vitivinícola. Començo a plantar vinya i conec la gent de Gratallops, em donen quatre consells, ve l’enòleg Josep Lluís Pérez i muntem el sindicat, fem Cims de Porrera. Aquí comença la revolució econòmica del Priorat, perquè la revolució enològica es fa a Gratallops. El fet que la Cooperativa de Porrera acceptés l’aventura té molt mèrit. Començo a veure que això pot convertir-se en un dinamitzador. Comencem a plantar i es van produint una sèrie de factors i vaig trobant espais on fer-ho: es posa a la venda Cal Baldrich (on actualment es troba el celler Vall-Llach) i amb això arriba la possibilitat de salvar patrimoni del poble.

D’ entre totes les aportacions que Llach ha fet a Porrera, potser la més emotiva va ser la publicació del disc Món Porrera i la seva presentació al poble. I per acabar-ho d’adobar té la col·laboració de l’estimat poeta Miquel Martí Pol.

Amb Món Porrera (la portada és una avellana, un petit món) volia dir que el món a vegades no el veiem dintre de nosaltres mateixos, i també volia donar una altra lectura i és que a vegades el món, vist des del localisme, es veu molt millor. Sobretot això passa quan algú que ve de fora sense venir, perquè les seves arrels també són d’aquí. Tota la meva infantesa, en l’època de l’any en què més ganes es tenen de jugar i de descobrir el món, la vaig passar a Porrera. Per a algú que coneix, que sap què ha passat, que a més era d’una de les famílies més reaccionàries del poble i que hi visqui al cap de 30 anys, les coses són molt interessants. Jo he vist pagesos tota la vida, però la relació del pagès amb l’orografia, és a dir, la manera com treballa en un coster és un altre llenguatge plàstic i de moviment de cos. I a mi i al Miquel ens fascinava la relació d’amor-odi que la gent té amb la seva terra. En aquella època la gent no en vivia, de la terra, però en canvi estaven aferrats aquí. Sentien un amor bestial per aquesta terra, tot i que sabien que estimant-la s’autolimitaven i frustra-ven moltes possibilitats d’auto-realització, de coneixement, de veure món… Aquí la gent es compromet amb la pedra, amb la llicorella, s’ha d’ajupir… Al Miquel i a mi Porrera ens ajudava a entendre que l’ésser humà ha d’intentar la recerca d’una altra manera de viure.

Llach com a productor de vi. Vall-Llach és un vi de primera. A més a més, el seu celler està posicionat entre els primers 25 del món, segons la revista Europa del Vinum. Com porta això un abstemi declarat?

El que m’interessa no és el vi, sinó l’aventura del vi, tot i que no en bec, però ara els tasto i m’agraden molt els vins del Priorat perquè em donen coses que gairebé cap vi em dóna, tenen unes connotacions molt particulars. Fa deu anys la gent deia “això serà una moda”, penso que nosaltres ho farem bé o no, però una moda no ho és; si el vi del Priorat és on és, no és per moda. La personalitat que té el vi del Priorat és molt difícil de desbancar. A través del vi, el Priorat té un lloc en el món. Els seus vins són al Centre Rockefeller de Nova York. Una altra cosa que costa d’entendre és que, malgrat que al Priorat hi ha molt vi d’autor, l’enòleg del Priorat és el mateix Priorat, i això és fantàstic. Després s’ha de treballar l’enologia tan bé com sigui possible, i aquí hi ha hagut gent fantàstica que s’ha projectat arreu del món.

Dels prioratins diuen que “són una gent que assoleixen el progrés sense renunciar a ser el que són”. Això no es diu de quasi ningú. És bo que la gent del Priorat faci una reflexió profunda de què és aquesta retornada a la viticultura en l’àmbit mundial. És una reactualització de la gran tradició del Priorat en el món del vi. La gent ha de fer un esforç de transformació; ha d’estar molt contenta del patrimoni que ha preservat, però ha de ser prou intel·ligent per entendre que aquest patrimoni s’ha de transformar i això és difícil. S’ha de tirar raïm a terra.

El primer any que vàrem fer vi ja érem a les revistes americanes amb 92, 93 punts, entre els 120 millors vins del món. És de molta responsabilitat dir-li al pagès que tiri una part de la collita a terra o que s’esperi a veremar (és una feina que assumeixo jo), per això li paguem el que li paguem. D’aquesta manera el vi del Priorat és quasi l’únic vi del món que té aquests greus.

Està content amb aquesta aventura del vi?

A mi tot aquest procés em té encuriosit, sorprès. Perquè no hi ha cap secret. El poder que té el raïm del Priorat, si no s’amoroseix a base que els tanins siguin madurs i rodons, pot ser agressiu. Però quan és bo, hi ha molt pocs vins que poden fer gala d’aquesta qualitat. Jo, tot això, quan m’ho van explicar m’ho vaig creure, i com que no hi entenc ho vaig aplicar. Hi ha un poema d’en Martí que diu: “potser el secret és que no hi ha secret i aquest camí l’hem fet moltes vegades”.

(TEXT) Isabel Vilà

(FOTOGRAFIES) Tània Ramírez

ENTRE EL PERIODISME, LA CULTURA LOCAL I L’ECOLOGIA

Aquest estiu –qui ho diria!– fa cinquanta anys que vaig començar els meus trajectes pel Priorat. Era el 1956, tenia sis anys i el meu “lloc” va ser els Guiamets, on vaig arribar gràcies a la coneixença que els meus pares, de Vilanova i la Geltrú, tenien amb Rosalia Perpinyà, activíssima pagesa i mestra que l’any passat va fer vuitanta anys, i amb mossèn Joan Masip, tan recordat per tots nosaltres, fill de Cabassers, on va néixer el 1927, i que morí el 1990 a Benissanet.

Aquella “coneixença” la lligava una organització obrera i catòlica anomenada HOAC (Hermandad Obrera de Acción Catòlica), que havia fundat el 1946 a Madrid Guillem Rovirosa, un paisà nostre de Vilanova, un home fora del

comú que, en aquells temps de postguerra, va enfrontar-se a les estructures socials i eclesiàstiques dominants.

Era el primer cop que jo viatjava cap al sud del país, i tot aquell món (l’aire net que baixava de les

muntanyes, el parlar i l’amabilitat de la seva gent), sense saber-ho, m’havia d’influir poderosament els anys que havien de venir. En la llunyania infantil guardo alguns records d’aquella estada als Guiamets: les cases eren sempre obertes, els carrers s’omplien de les vocals també obertes d’aquest gloriós català del Priorat, del patrip-patrap de les ferradures de matxos i mules que travessaven el poble per anar als camps; el bon humor i la paciència –tant com la llum solar que els cobria– semblaven consubstancials amb el caràcter dels guiametans, que acollien el “foraster” com si fos de casa, i l’obsequiaven sempre amb les pastes i el vi dolç o ranci a manera de benvinguda; aquells dolços berenars del capaltard, amb el pare, la mare i la germana, entre els ametllers, vora els marges de pedra seca construïts heroicament per tota una generació pagesa, contemplant com el sol anava a la posta darrere unes muntanyes per sota de les quals baixava suaument i en silenci l’aigua de l’Ebre…

En el present, tot això se m’il·lumina i em sembla veure el nen que vaig ser i que no se n’ha anat del tot. El nen que buscava, per trobar-lo, el gran riu, vora el qual construir un gran riu de coneixences. Amb els anys, i en l’inici dels meus estudis de periodisme (1968-69-70), aquestes coneixences van arribar i amb escreix. Des de la Torre de l’Espanyol, mossèn Masip em portava a Cabassers i a la Figuera (on des de l’ermita de Sant Pau contemplava de més a prop la fastuosa vall de l’Ebre), em presentava els asconencs Carmel Biarnés i Joan Carranza que, anys més tard, a partir de 1974, havia de retrobar en la gran lluita antinuclear. Llavors es produí el meu segon gran contacte amb el Priorat; va ser al Masroig –ben a prop del meu Guiamets inicial–, d’on Masip era rector i on, el gener de 1975, va celebrar-se una reunió per combatre la imposició atòmica, amb els rostres greus de Masip, Carranza, Biarnés, Redorat, Sáez i Rebull, entre els que recordo.

A final de 1974 havia nascut la Unió de Pagesos, amb qui tanta relació vaig tenir arreu de Cata lunya i a la qual el Priorat aportà bons efectius, la majoria dels quals vaig conèixer: Joan Borja i Ramon Aleu de Falset; la mateixa Rosalia dels Guiamets; al Masroig, Francesc Vernet, Joan Vernet, Joan Asens, Pepito Sabaté, el seu germà Jaume –l’enyorat artista– i, combinant l’acció cultural i política, en Ramon Bargalló, mestre i impulsor de la revista Tres comarques, la Roser Vernet, de llarga trajectòria en l’independen-tisme, actual portaveu de la Plataforma en Defensa del Priorat, i Jesús del Rio, antropòleg, socialista, viatger pel món i conreador de vinya prop de les Pinyeres, a tocar del riu Siurana.

A Bellmunt, la Maria del Carme Simó, activa també en la protecció dels vins; al Lloar, l’historiador Jaume Sabaté, que ha descrit la guerra al Priorat; a la Bisbal de Falset, el dibuixant Francesc Masip i el pagès i poeta Josep Perelló Peremateu; a Cabassers, el fotògraf i excursionista Jordi Masip i,en fi, a Marçà, l’estrella escultòrica solitària de Marcel·lí Giné, que signa les seves obres amb el nom de Marçaginé i que als seus gairebé vuitanta-sis anys bé es mereix un homenatge de tot el Priorat.

Tota aquesta gent –i tants d’altres– són els qui em van fer conèixer aquesta terra de tan acusada personalitat geològica, artística i humana. A tots els van precedir, des dels anys trenta del segle XX, dues grans personalitats de la nostra cultura, tots dos reusencs: el geògraf Josep Iglésies i l’economista Romà Perpinyà, els quals posaren en relleu el valor i els problemes en què es trobava aquesta comarca dins del conjunt de l’economia catalana. Després de la guerra, l’excursionista, toponomista i onomàstic Ramon Amigó, ara octogenari, i d’unes dècades ençà el també reusenc Salvador Palomar, van passejar també àmpliament pel Priorat a la recerca i divulgació dels valors conjunts del seu patrimoni (geografia, noms de lloc i de persona, història i folklore local, etc.). També és bo de recordar l’atracció que suscità la comarca en grans noms de la literatura i de la història de Catalunya, els de Joan Sales de Siurana (on és enterrat), de Montserrat Roig i Víctor Mora a La Vilella Baixa, i de l’historiador lleidatà Josep Lladonosa a Ulldemolins, poble del qual féu la història.

Tot això ho vaig anar aprenent a còpia de viatjar entre aquestes muntanyoles esmargenades de llicorella, presidides com un gran altar sacrificial per l’imponent Montsant, la muntanya sagrada dels eremites i bojos de Déu que, a través de la Scala Dei de la cartoixana, pujaven al cel i tornaven a la terra com aquell qui va de Reus a Falset.

Els meus itineraris pel Priorat van començar, doncs, per la part sud-oriental de la comarca (els Guiamets, la Figuera, i el Masroig), ben a prop de l’Ebre, uns pobles que no tenen l’encaixonament muntanyós de l’anomenat Priorat històric i on, per tant, poden contemplar-se belles pano-ràmiques cap a les serres de Llaberia i de Colldejou i, més a l’oest, cap a la serra de Cardó, als peus de l’Ebre.

En la infinitat dels viatges de tota mena (en tren, autobús, cotxe particular, autoestop o altres) que he fet dels meus llocs de residència, Barcelona i Vilanova, cap a aquest sud tan pròxim, sempre que el tren es para uns moments davant una estació a la qual ja no puja ningú, justament la dels Guiamets, miro amb enyorança i agraïment la silueta d’aquest poble –amb la característica façana triangular de la cooperativa– on vaig rebre per primer cop el bateig geogràfic per a estimar amb deliri la diversitat de paisatges i el tronc vital comú que unifica aquest Priorat, una prioritat per a veure realment, és a dir, per a viure més enllà dels amuntegaments urbans.

(TEXT) Xavier Garcia

(FOTOGRAFIES) X. Garcia i Manel Vilalta

Miner, com la vaig conèixer per primera vegada, és una dona que només sentir-la parlar ja et quedes encisat pel seu to de veu tendre i una especial musicalitat. Més em va endolcir quan em va dir que havia fet un recull de receptes,recorrent poble per poble, buscant les mestresses de casa, per aconseguir aquells secrets de les àvies, aquells menjars que es feien abans, aquells recursos de les mares per aconseguir fer allargar els aliments i fer autèntics àpats, amb l’escassetat que hi havia durant els anys de la postguerra.

Una anècdota que m’explicava la Miner és que als anys 30 es desconeixia la pasta de canelons, i no va ser fins als 50 que les noies que s’havien de casar van marxar a Barcelona a servir i, d’aquesta manera, van aprendre a fer-ne.

Per entendre algunes receptes tradicionals, cal tenir present que tenen els orígens en el temps de

guerra, un moment en què a les cases es va passar molta fam imisèria. A més, el Priorat era molt auster i les comunicacions eren força dolentes. Les famílies tenien moltes boques per alimentar i a les mares no els quedava cap més remei que allargar els menjars afegint-hi aigua o farina, perquè tots en tinguessin.

Hem posat una recepta del llibre que fos representativa d’un plat prioratí. Hem triat la truita en suc de dos pobles, perquè hi ha diverses maneres de cuinar-la. Una recepta és la truita en suc d’Ulldemolins, feta amb espinacs, i l’altra, la de Falset, feta de fesols.

Després del treball minuciós que va fer la Miner fa 12 anys, i després d’exhaurir-ne els exemplars, ara està prevista fer-ne una reedició.

TRUITA EN SUC. Ulldemolins

Ingredients per a 6-8 persones

1/2 kg de fesols cuits, 1/2 kg d’espinacs bullits i escorreguts,

8-10 ous, 2 alls, julivert, 3 grans de pebre d’olor, una molla de pa
xopa de vi negre del Priorat, 2 cullerades de farina, oli i sal.

Fem les truites de fesols i espinacs i les deixem refredar. A la cassola, hi posem oli i farina. Quan la farina comenci a daurar-se, hi tirem la picada següent, que tindrem preparada al morter: els alls, julivert, el pebre d’olor i la molla de pa mullada amb vi negre del Priorat. Quan la picada sigui a la cassola, hi tirem aigua calenta suficient per a mig cobrir la truita. Hi deixem fer un bull. Tallem la truita a bocins i la introduïm al suc. Apaguem inmediatament el foc si la cassola és de terra, ja que conserva l’escalfor i així no hi ha perill que es desfacin les truites.

TRUITA EN SUC. Falset

Ingredients per a 4 persones

1/2 kg de fesols, 1 ceba mitjana,1 all, julivert, un pols de pebre vermell, 100 grams de molles de bacallà, 6 ous, oli i sal.

Bullim els fesols i els escorrem perfectament. Fem una truita amb aquests fesols i la deixem refredar. A la cassola, hi fem un sofregit de ceba, all i julivert. Hi tirem el pebre vermell i hi afegim aigua, i deixem que faci un bull. Fem talls de la truita ja freda i els posem amb cura dintre del suc de la cassola. Deixem bullir el conjunt una mica. Si volem, podem posar al suc les molles del bacallà esqueixat o talls de bacallà fregit.

(TEXT) Eva Vernet

Viure vuitanta anys a la meva terra m’ha deixat una petjada espiritual al cor, conseqüència de respirar plenament tot un seguit d’hàbits i pràctiques que han deixat personalitat pròpia. És el meu anhel donar-los a conèixer.

Els pastors i el pasturatge

Quan el Lloar començà a refermar-se com a poble, s’anaren aixecant les parets d’amplis corrals per tots els indrets, i els masos escampats pel terme també s’ompliren de bestiar, com algunes àmplies coves dels Rogerals que amb assiduïtat han servit en tot temps de sopluig i de repòs. A dins al poble fins fa uns cinquanta anys hi havia encara cinc o sis grans ramats, que tant al matí -quan sortien a pasturar-com al migdia o a la tarda quan tornaven omplien els carrers de gom a gom.

Era un costum assidu i arrelat que cada casa o família tingués la seva pròpia cabra, ja que se’n munyia la llet per a la mainada. Aquell escampall de cabres sortien a pasturar amb el ramat, per la qual cosa i com a compensació al pastor el deixaven entrar a les hisendes a pasturar i, a primera hora del matí, calia sempre portar la cabra al corral, cosa que fèiem els menuts abans d’anar a l’escola. I al vespre el pastor quan tancava el ramat al seu corral aviava les cabres de la gent i aquestes, xino-xano, se n’anaven cadascuna pel seu compte cap a casa seva. Aquesta pràctica solia portar alguna complicació, perquè les cabres, amb el seu bon nas, es clavaven silencioses per les entrades de les cases, on a vegades trobaven herba o verdures, i era corrent, de tant en tant, veure sortir-ne alguna amb un fort i esgarrifós bel, balancejant com a resultat d’una verdugada estesa per tota l’esquena; altres feien cap pel darrere de les cases, on pelaven alguna carxofera o algun brot d’ametller tendre, però, no obstant aquells petits incidents, les cabres feien cap cada una a casa seva.

Sovint s’oïa dir, quan parlàvem d’un pastor o ramat, “fa més mal que una pedregada”, i les actuacions judicials contra els pastors sovintejaven pertot arreu. Els camps i els boscos han gaudit sempre d’una especial fertilitat, ja que l’herba ha brotat ufanosa i tendra, la qual cosa ens aclareix prou bé la proliferació de força ramats. Tot i que s’ha dit en tot moment, “vida de pastor, vida regalada”, la seva professió era sovint bastant sacrificada. Encara que el treball no fos massa dur, el cert era que els calia vigilar molt, aguantar pacientment les ires de la gent embravida i no gaudir mai de cap festa, ja que el bestiar havia de menjar, tant si era dia de Nadal, com de sant Esteve.

La vida a les casetes
del camp

Dins de les esgotadores jornades estiuenques, quan el sol abrasador queia damunt del camp i sobre les esquenes dels camperols, com que es procurava aprofitar al màxim la jornada, es triaven solucions i maneres de fer la vida amb més plaer. Una, tal volta la més efectiva
a pesar també dels inconvenients, era la de quedar-se fent vida al tros durant la setmana sencera. Aleshores, perquè això fos possible, calia tenir una caseta a la finca amb el seu hort o pou, o la cadolla en el cas de Damunt Roques.

S’hi esmorzava al matí, s’hi feien les deu hores, i també a diari el tupí o la cassoleta, on no hi mancaven mai uns grans d’all, un fulla de julivert i unes escalunyes; de tots aquests ingredients solia haver-n’hi pel voltant de la caseta. La migdiada es feia llarga, perquè el dia era llarg també i s’aprofitaven les hores més fresques per a treballar; el sopar guisat a la fresca suau de la vesprada era deliciós i, com que no tenien llum, prompte s’ajeien a sobre d’unes garbes d’herba o d’una sàrria, i no els treia pas la son el vol dels cuïcs i mosquits, que a la nit els solien assetjar. La pell d’aquells homes era dura i espessa i amb prou feines els mosquits podien clavar-hi les punxes.

Aquells homes feien estada allí amb poca cosa; de diners en bellugaven pocs, justos per a comprar el pa i poca cosa més, i el que no els mancava eren arengades i cues de bacallà, que guardaven dins el cistell penjat a l’interior de la caseta, on les melitxes o alguna rata o serp intentaven fer de les seves, i el pa el portaven per a tota la setmana i com més dur es feia més els allargava, encara que els darrers dies amb prou feines hi podien clavar les dents.

Les sínies de reg

Quan tots els camps es treballaven, quan s’aprofitava fins el racó més rònec, encara s’aprofitava més l’aigua per si es podia regar algun bocí, i pertot arreu hi havia pous i fonts, amb poca aigua, però duradora, i aquesta motivació feia que es furgués per tots els barrancs, i cada dia hi havia més pous. Com que el pou solia ser fondo a un nivell inferior a la terra, calia empènyer l’aigua cap amunt, i calia utilitzar algun dels tan típics sistemes tradicionals, la manxa o bé la corriola. Però si la superfície era alta hi col·locaven una sínia, que a causa del seu elevat cost, sols s’utilitzava en llocs on l’aigua solia ser abundosa i segura. Es podia elevar bastant amunt, encara que, com més pujava, més força necessitava. Aixecaven el pou tot voltat de pedra i a la part superior, a un nivell per sobre de la terra que s’havia de regar, s’hi feia una plaça rodona que s’envoltava per mitjà d’un bon marge. Al centre hi posaven un eix de ferro amb uns amples volants que hi donaven voltes, mitjançant la força d’un animal que, lligat pel ramal a una barra, estirava amb unes cordes que el subjectaven i feia tombar l’altra barra que, lligada a l’eix central i per mitjà d’un engranatge, feia rodar els dos volants; un cadell ho aguantava perquè no tirés tot marxa enrere amb el pes de l’aigua.

Aquells dos volants, separats uns trenta centímetres l’un de l’altre, estaven units per uns travessers de ferro i hi baixaven un parell de cordes fins a la sola del pou que, formant cercle, pujaven per l’altre costat, i en aquelles cordes hi anaven lligats uns catúfols de terra, un a continuació de l’altre, que al voltar pujaven plens i al decantar-se damunt els volants buidaven l’aigua, que era conduïda cap a l’hort, i tornaven buits de cara avall. Ara bé, per fer tombar la sínia calia un bon animal que anés tirant amb força, al qual posaven unes ulleres per tapar-li els ulls, i així no veia l’espadat al qual anava de cara; com que el ramal estava subjectat a una barra lateral el tibava ell mateix voltant, i era freqüent dir a qualsevol persona amb unes grosses ulleres: “semblen les ulleres de fer voltar la sínia”. Per dissort, eren més els rucs que no pas els animals bons els que voltaven la sínia, i com que no corrien gaire, el doll de l’aigua que pujava no era gaire gros. L’avi de cal Llorencet i l’oncle Llorenç en tenien una a la vora del riu, en la qual un vell ruc era l’encarregat de voltar, i era normal veure escampats pel terra una colla de verducs trencats i esmicolats, i fixeu-vos com devia tenir l’esquena aquell sofert animaló.

Tants ensurts que hi van passar! De tant en tant aprofitaven les seves absències uns jovenots –d’aquells que sempre han gaudit fent malifetes– i tiraven dins el pou unes pedres grosses i feien una trencadissa de catúfols; també alguna vegada els van treure el cadell i el pes dels catúfols plens va disparar el volant i es va trinxar tot. Davant d’aquelles situacions i per sortir del pas, hi lligaven pots de llauna, olles o el que trobaven, ja que se’ls havien acabat les reserves que pujaven de les terrisses de Miravet. Aquell sistema tan arcaic i complicat s’abandonà del tot quan van arribar per aquí els motors, i d’aquelles sínies –de les quals n’hi havia unes quantes pel terme– sols en queda en peu algun volant o eix central, testimoni de com fou de dura la vida en el passat. Quan passes per davant d’aquelles restes, la ment, que no pots parar, sol tirar enrere i recordar-se d’aquell enrenou: tot plegat anava aparellat amb el funcionament d’aquelles sínies, i un condicionament que era míser en tots els aspectes.

(TEXT) Jaume Sabaté i Alentorn

(FOTOGRAFIES) Jaume Sabaté i Alentorn

Durant el segle XVIII, especialment durant la segona meitat, en moltes de les parròquies de l’arquebisbat de Tarragona es van bastir noves esglésies i es van esculpir nous retaules. El ràpid desenvolupament del conreu de la vinya va propiciar una embranzida econòmica notable i va esdevenir un dels motors principals d’aquesta febre constructiva.

Simultàniament moltes de les viles i pobles van experimentar un important creixement demogràfic. L’augment de la riquesa productiva i de la població va fer palesa la necessitat d’eixamplar els vells temples, o de bastir-ne de nous.

Ara es tractava solament de clarificar d’on havien de sortir els recursos necessaris per a fer realitat aquests desigs. Moltes poblacions van pensar que havien trobat la solució. Es tractava d’una mesura aparentment evident i justa: que tots aquells que participaven de la percepció dels delmes contribuïssin al finançament de les construccions o reedificacions d’esglésies i a l’adquisició d’ornaments i vasos sagrats. La posició dels perceptors de delmes no es va pas limitar a donar una resposta negativa, sinó que van recórrer allò que consideraven un abús davant la Reial Audiència del Principat de Catalunya.

El 13 d’octubre de 1774 el Supremo Consejo de Castilla publicava un manament referent a les queixes presentades. L’arquebisbe de Tarragona, el Dr. Juan Lario i Lancis, un dels principals perceptors de delmes de l’arquebisbat, va encarregar al procurador fiscal de la seva cúria eclesiàstica que fes una investigació sobre l’estat de la qüestió. Es tractava de presentar testimonis que avalessin «la práctica inconcusa, que de tiempo immemorial se ha observado generalmente en toda esta diócesis a cerca de la sobre mencionada contribución». El procés informatiu es va fer a les parròquies matrius de Constantí, Riudecanyes, la Selva del Camp, Alcover, Valls, Alforja, Falset, l’Espluga de Francolí, Sarral, Arbeca, l’Espluga Calba, i a les seves respectives esglésies sufragànies del Rourell, la Masó, el Milà, Vilanova d’Escornalbou, l’Arbocet, les Borges del Camp, Riudecols, les Voltes, les Irles, Alió, Picamoixons, Fontscaldes, Masmolets, Bellmunt del Priorat i Fulleda. El 14 de febrer de 1776 el prelat tarragoní presentava el seu informe definitiu a la Reial Audiència del Principat de Catalunya.

En primer lloc el procurador fiscal arribava a la conclusió que secularment els pobles de l’arquebisbat de Tarragona havien finançat les obres de les esglésies. Les formes havien estat diverses i sovint complementàries: contribucions extraordinàries sobre la riquesa agrària, donatius i almoi-nes i recursos públics dels ajuntaments. Ho expressava d’una manera clara i rotunda: «De forma, que no se halla lugar alguno en toda esta diócesis que no haya edificado â expensas de sus vezinos su iglesia parroquial, reparandola quando lo ha nececitado, ô ampliado, al paso que se ha hido aumentando el vezindario, lo que generalmente han executado mediante alguna contribución , ô talla, que se han impuesto los parroquianos en dinero, ô frutos, ayudandose también de limosnas hechas para los expresados fines, ÿ de los proprios ÿ arbitrios de los mismos pueblos, considerandolos como sustancia de sus vezinos».

Una segona conclusió es referia a l’administració de les obres, que sempre havia estat en mans dels mateixos feligresos, o veïns. Aquests, tanmateix, l’havien transferida a mans d’administradors elegits per ells mitjançant juntes i consells. El procurador fiscal afirma: «En cuya consequencia siempre que ha ocurrido hazer en sus iglesias algunas de las mencionadas obras lo han practicado teniendo antes juntas, ô consejo general del pueblo, para tratar, examinar ÿ deliberar sobre la obra que se hubiesse de hazer, acordar los medios oportunos ÿ elegir administradores â quienes se dava pleno poder para otorgar ÿ firmar los asientos con los arquitectos, escultores ÿ demás officiales necessarios para recaudar el dinero, ô frutos de los vezinos que devian contribuhirlo, recoger las limoznas que se consignassen, sattisfacer el importe de las fábricas, cuidar de ellas y hazer todo lo demás que conviniesse para el perfecto desempeño de la administración que les confiavan».

El fiscal eclesiàstic insistia en el caràcter no clerical d’aquesta administració. L’autonomia dels sagristans, nomenats pels ajuntaments sense la intervenció dels rectors, els permetia, segons el seu arbitri, emprar recursos financers parroquials i municipals. Aquest costum secular havia d’avalar la necessitat de mantenir l’esmentada pràctica. Ho explicava dient: «En esta inteligencia los Ayuntamientos de los pueblos por medio de los officiales, que sin concurrencia del párroco, eligen annualmente con nombre de sacristanes, han administrado siempre las tenues rentas de las sacristias, disponiendo de ellas â su arbitrio, ÿ en lo que no han bastado para el surtido de ornamentos, illuminación, vasos sagrados ÿ demás instrumentos del culto divino se han valido de los proprios ÿ arbitrios. Cuidando los referidos sacristanes de todos los enseres ÿ alhajas de las sacristias, las quales al ingreso de su officio reciben con inventario, ô nota, ÿ las tienen en armarios bajo llave que conservan en su poder, ÿ solo las sacan en las festividades ÿ funciones que les precribe ÿ manda el Ayuntamiento. En cuya conformidad, noticiosos los Prelados, ÿ sus visitadores de esta práctica immemorial, que no podían ignorar por hallarse generalmente observada sin contradicción en este Arzobispado, han dirigido en todos tiempos â los Ayuntamientos sus providencias ÿ decretos en orden â ornamentos ÿ reparos de iglesias».

La conclusió final de la cúria eclesiàstica de Tarragona era que la pràctica secular exonerava els partícips de delmes de qualsevol mena de contribució obligatòria o forçada. «Assi mismo resulta de las citadas informaciones que jamás se ha tenido, ni reputado, por cargo de los llevadores de diezmos, ÿ e, primicias de esta diòcesis, el contribuir â los gastos necessarios para la construcción ÿ reparos de las iglesias, ni al surtido de las sacristias. Por cuyo motivo nunca han sido comprehendidos en los repartimientos, impuestos, ô tallas, que para semejantes obras se han acostumbrado cargar sobre si los pueblos, ô sus vezinos. Ni jamás se les ha pedido como de justicia el ayudar â ellas, antes bién, si en alguna ocasión lo han practicado, ha sido de mera gracia, por via de limosna, ÿ en aquellas cantidades, ô sumas, voluntarias, que segun los cassos ÿ necessidades de las iglesias les ha inspirado su piedad ÿ zelo».

A final del mes de juny de 1775, mossèn Ignasi Oliva, promotor i agent fiscal de la cúria i mensa de l’arquebisbat de Tarragona, es va traslladar a Falset per tal d’endegar el procés informatiu d’aquella vila. El comissionat episcopal va prendre declaració a onze testimonis entre els dies 28 de juny i 2 d’octubre d’aquell any. Els declarants van res-
pondre a vint-i-quatre qüestions que havia preparat la cúria eclesiàstica.

D’entre els testimonis ens fixem en les declaracions de Tomàs Llaberia, pagès falsetà de seixanta-set anys. El testimoni reconeixia que a la vila de Falset es pagava el delme: «pues en el término de esta villa de las aceitunas se paga de onze una, en nombre de diezmo y primicia, y de las almendras de quinze una; nada se paga de las avellanas y los demás frutos de diez una». Per altra banda, reconeixia que el senyor de la vila, el duc de Cardona, mai no havia estat obligat a contribuir i que consegüentment tampoc no ho havia fet ara que bastien un nou temple. Llaberia ho recordava tot dient que: «lo sabe por experiencia, pués quando fue regidor de esta villa, al tiempo que se determinó construhir la nueva iglesia de esta villa, se suplicó por el Ayuntamiento al Exmo. Señor Duque de Cardona, decimador de esta villa, para que se dignasse alargar las manos para la obra de dicha iglesia, mediante el que, no se presumió estuviesse obligado á contribuhir».

El promotor fiscal, centrat ara en la construcció de la nova església parroquial, arribava a la conclusió que l’autonomia en la gestió del finançament de les obres de la qual gaudien els veïns i l’Ajuntament de Falset, comportava a la vegada una responsabilitat fiscal.

«Otro si: Se corrobora ÿ justifica la practica antiquísima ê inmemorial de haver sido cargo del Ayuntamiento de Falcet el costear con sus vecinos, ó pueblo, el importe de las obras, reedificaciones, ô reparos, que se han hecho en su iglesia parroquial, porque en el año mil setecientos setenta y ocho los Regidores de la mencionada villa haviendo juntado consejo de un competente numero de vecinos, los mas asendados y condecorados del pueblo, biendo la necesidad que tenían de construir nueva iglesia parroquial, ÿ las muchas instancias ÿ mandatos, que los visitadores havian hecho exhortándoles á la construcción de una nueva iglesia más comoda y proporcionada para el crecido número de personas del pueblo, determinaron poner en execución el construir una nueva iglesia, ÿ trataron de los medios necesarios para ocurrir á los gastos, para cuio fin nombraron algunos sujetos en quienes recayese la principal administración para la recaudación de los caudales, ÿ demás cosas necesarias para la fábrica, que con el Ayuntamiento de regidores dirigiesen y gobernasen la obra, y haviendo visto, que los vecinos del pueblo voluntariamente se offrecían á contribuir cada uno con alguna cantidad annual, acordaron imponserse, como se impusieron, un quinzeno sobre sus frutos. Ý en su consequencia pusieron mano á la obra, que después resolvieron se hiciesse á precio convenido, y en effecto la ajustaron con Juan Olivé y Joseph Antonio Olivé, padre é hijo, maestros albañiles, por el precio de veinte y dos mil libras ardites, por el total importe de la nueva iglesia. Ý a más les dieron todos los materiales de cal, piedra y otros pertrechos que se hallavan aprontados al pie del a obra, de suerte que estos, con lo que se hallava obrado de paredes en dicha nueva iglesia se consideraron de valor de unas ocho mil libras, que con las veinte y dos mil, que aprestaron dar con dinero efectivo á dichos maestros de la obra se reduxo el total importe de ella á treinta mil libras, que anualmente se ha pagado y paga del resultante de dicho quinzeno, en cuya imposición no están comprehendidos los decimadores y párroco de esta villa, ni el común ni particulares de esta les comprehendieron el tiempo que se impussieron dicho quinzeno, ni menos aquellos contribuyen por taxa, ó reparto, a la obra de dicha iglesia».

Durant els segles XV-XVIII els arquebisbes de Tarragona, o els seus representants, quan feien la visita pastoral als pobles de l’arquebisbat comminaven els representants municipals, primer els jurats i posteriorment els regidors, a contribuir en reparacions i noves construccions de temples i en les adquisicions de paraments litúrgics. Els manaments episcopals anaven sempre acompanyats de penes espirituals –excomunions majors o menors– o pecuniàries –multes o embargament dels béns municipals o personals–. L’arquebisbe arribava a la següent conclusió: Si la pràctica era aquesta i fins aleshores havia funcionat, per què calia canviar-la?

De fet, la secular solució s’esmicolaria uns anys després. La irrupció dels règims liberals durant el segle XIX la faria del tot inviable.

(TEXT) Mn. Manuel Maria Fuentes i Gasó

Canonge arxiver de Tarragona

(FOTOGRAFIES) Eva Vernet